Junta Mayor de la Semana Santa Marinera de Valencia

Lunes, Mayo 29, 2017

Compartir

 

2008 intropregon

Distingides Autoritats.

Sra.Presidenta de la Junta Major

Membres de la Setmana Santa Marinera

Valencians de la Mar

Heu triat enguany per a fer el Pregó a un valencià de poble que viu en el món. Vinc de Ginebra, allà a Suïssa – on les muntanyes, estan coronades per la neu – a complir amb il•lusió el vostre afectuós encàrrec. Amb gran atreviment ho vaig a fer en valencià. No sóc lletrat en la meua pròpia llengua sinó més aviat illetrat i alguna cosa analfabet. Però us parlaré amb el valencià dels meus pares, la llengua amb la qual vaig dir la meua primera paraula, el valencià del carrer, la llengua en la qual vaig escoltar la primera, aquella de:

"El meu xiquet és l'amo, del carrer i del corral " amb la qual ja al nàixer ens ensenyaven les nostres mares el molt nus com vam arribar al món: sense roba i sense possessions.La nostra llengua de segles és l'element més definidor de la nostra personalitat. La llengua amb la qual els valencians pescadors i mariners van ser construint a colp de patiments i alegries la història dels Pobles de la Mar. És l'ofici de Pregoner vell i antic en les nostres terres, desaparegut amb els temps. Tenia la fona viveza del contacte humà. A toc de corneta de latón descolorido el pregoner anunciava als veïns els actes i les coses més diverses: l'arribada d'un titellaire, d'un venedor o venedora o l'eixida del toro en les festes o la processó del Corpus. Tot ho feia des de les mateixes paraules introductòries, aquelles de:

"ÉS FA SABER QUE PER ORDRE DEL SR. SENYOR ALCALDE..."

La democràcia va convertir l'Ordre en Anunci i va mudar Alcalde per Ajuntament.
És un de tants oficis desapareguts. Com, per exemple, el de PARDALER, que venia en els nostres carrers "ardalets de fang" al cant de "dos pardalets una aguileta", el de GRANERER, que cridava l'atenció dels veïns al crit de "Xe...el granerer" i molts altres com el de MATALAFER, CADIRER o LLANTERNER. Sense oblidar el qual forma part ja de la nostra història per haver estat ocupat per Vicent Doménech, qui va desafiar a Napoleó des del seu humil ofici de PALLETER.

La nova aristocràcia de la tècnica va fer que els pulmons de les persones foren substituïts pels altaveus i els antics oficis per les màquines. I no és qüestió de plorar-los perquè encara les persones dictem a les màquines els models i mantenim la possibilitat de crear. La necessitat de crear és un sentiment humà com són humans els valors dels quals jo volguera hui parlar-los. El primer pretenc que siga el de l'agraïment: a la Junta de Govern de la Setmana Santa Marinera i a la seua Presidenta Begoña Sorolla per aquest encàrrec inmerescut. No oblide a tots els altres, entre ells al professor Amat qui ostenta un cognom bé merescut. El Pregó és una cridada a la Festa i a l'alegria de tots els seus Actes. Però és també una oportunitat de reflexió davant la història sagrada de la Setmana Santa. Deien els clàssics pensadors cristians, com el nostre LLuís Vives, que l'enteniment humà cerca afanosamente la Veritat però que les persones ens quedaríem curtes si no donrem el segon pas que pertany a la Voluntat i que consisteix a fer el Bé. Pel que la Veritat, en el nostre cap, i el Bé, en les nostres mans són els dos vessants essencials que ens concedeixen dignitat humana. Tots mantenim gravades certes escenes de la nostra infància. Record jo, amb certa diversió, a aquells predicadores també antics cridats "de campanetes" que recorrien els pobles valencians els dies de celebracions dels seus Patrons. Acostumaven habitualment a començar el seu sermó, amb veu engolada, amb aquesta frase: "Va passar pel món fent el bé". Poc importava que el Patró del poble fora San Blai o la Patrona Santa Ana o la Mare de Déu del Remei. Tots i cadascun d'ells "van passar pel món fent el Bé". El que era lògic per tractar-se de persones santificades. La oratoria era sempre en castellà perquè l'època imposava que solament en castellà podíem realment expressar-nos "en cristià". Únicament quan els xiquets i xiquetes començàvem a remoure'ns avorrits en les cadiretes de les primeres fileres, l'excel•lent "orador sagrat" es detenia per a renyir-nos en paraules que tots enteníem: "XIQUETS CALLEU-SE!"

Tot açò forma part d'un temps del que la Misericòrdia Divina ens ha proporcionat sobreviure psicològicament il•lesos. Però, anècdotes a part, aquells famosos predicadores tenien raó: la nostra destinació és passar i el millor camí per a fer-ho és anar fent el bé als altres. A l'estil de Pilato quan li va preguntar a Jesús què s'entenia per veritat, podríem nosaltres preguntar-nos què significa fer el Bé.

Fer el Bé, pense, és aconseguir la felicitat dels altres o, millor en negatiu: que no ens deixe indiferents el malestar dels altres. El malestar de la pobresa, la marginació, la discriminació, la malaltia i el dolor. I sóc de l'opinió que és funció del Cristianisme treballar per eliminar aquestos malestars socials. He dit Cristianisme i no Cristiandat. El Cristianisme és filosofia de vida que uneix als pobles. Al contrari que la Cristiandat que en la història els ha separat. El Cristianisme no jutja, mentre que la Cristiandat condemna. El Cristianisme és fidel a les paraules de Jesús: "No he vingut a jutjar al món sinó a salvar-lo". Comparteix el Cristianisme l'essència dels drets humans que des de la OIT i l'ONU intentem estendre en el món. Tot dins de la nova realitat mundial cridada globalització a la qual no podem donar l'esquena. En aquest món nou desapareixen fronteres per als moviments de capitals però s'imposen murs per a les persones. Es reclamen normes i regles clares per al comerç internacional però molt pocs exigeixen regles universals per als drets dels treballadors. Es parla molt del clima, convertit en nova religió, i molt poc de la fam. Assistim a espectacles mundials de Fórmules I, a tres-cents quilòmetres per hora, i vam preferir no veure els trists espectacles de les Fórmules XX o XXX daus per qui marxen a menuda velocitat. Errem d'adreça quan vam culpar als immigrants en comptes d'exigir responsabilitats a qui els exploten amb llargues jornades i baixos salaris en l'economia clandestina ...... Els demane perdó pel meu apassionament, però amb passió estic treballant en aquests temes. He vingut a parlar-los amb el cor. Però no desitge donar pas a la tristesa perquè afortunadament hi ha moltes persones que actuen amb alegria per a solucionar problemes humans i amb la noble decisió de transmetre-la a qui no la posseeixen.

Ens espera el dia de Pasqua per al Grau, el Canyamelar, el Cabanyal i per a tot el món. El dia que tot el planeta gaudeixca de l'alegria consubstancial a la Pasqua pot ser que no arribem a veure'l, ja que encara és avui una utopia. Però estic segur que qui en aquelles dates futures estiguen ací en el Pregó de la Setmana Santa Marinera manifestaran el seu goig mitjançant les més grans "sacsades d'andes", les soltes de coloms més multitudinàries i les traques més llargues i no hauran pètals de flors suficients en el món per a celebrar-lo.

Els valencians sabem com tractar amb un somriure fins al que poguera aparèixer més trist com podria ser la mort. Em ve al record el poeta Vicent Andrés Estellés i els seus magnífics epitafis. Un d'ells té a veure amb la mort d'un músic a qui la seua esposa li "va regalar" el següent:

"T'em enterrat com volíes vestit de músic

amb els galons daurats i la gorra de plat

però ....veges ara on bufes »

Espere de la vostra amabilitat que em siga perdonada aquesta digressió. Enguany és any de traspàs i desconec quan tornarà a coincidir un 29 de febrer amb el divendres del Pregó. "Déu ha posat el plaer tan prop del dolor que moltes vegades plorem d'alegria" deia George Sand. La Setmana Santa Marinera és la síntesi del rigor, sense rigorisme, i la fidelitat a la tradició, protagonitzada per gents de Bé.

Trobarem a faltar enguany a moltes persones. Els desapareguts pregoners dels pobles per a "fer saber" la mort d'un veí utilitzaven, en valencià, el verb "faltar". Així, quan adonaven de la trista notícia deien:

"Ha faltat el veí...."

Qui s'havien anat eren persones cridades a la convivència diària del cafè en el bar, el treball en el camp, o la processó del Sant i aquell dia havien "faltat" a la cita.

A la cita d'avui del Pregó "ens falten" persones que jo volguera simbolitzar en dos molt benvolgudes: José Vilaseca Pizá, que va ser Secretari General de la Junta Major de la Setmana Santa Marinera i que formava part de la Germandat del Crist del Perdó la imatge del qual avui ens presideix. I Salvador Caurín, decisiu en la transmissió de la tradició, President de la Junta Major en els anys noranta i que per estar disposat a donar, ha donat fins al seu nom al Museu. Els dos no han acudit a aquesta cita a la qual estaven convidats. Tenim l'esperança que estiguen gaudint de l'altra a la qual també estaven cridats.

El millor titol que podem donar a qui ens han deixat és el de bones persones, el titol de la Bondat. La bondat es correspon amb el discurs de la Pau, de la Convivència i de la Tolerància. Moltes persones, cadascuna al seu nivell, han fet del discurs de la Bondat el lema de la seua vida. Persones d'origen divers com Gandhi, la mare Teresa de Calcuta, el Abat Pierre o el meu preferit el Papa Juan XXIII, a qui se li atorga l'àlies de Papa "Bo", el que, en el meu parer, pense que hauria de ser una redundància.

En el meu santoral i en el molts de Vostès, es troba també un gallec, un professor de química que va ser director de l'Institut Filial, al que li heu dedicat una làpida en la seua memòria i que vull esmentar perquè segueix en la vostra estima: Don José María Espinosa Feijoo, pare de la meua dona. Don José María aprovava a tot el món. Havia de pensar que els fills dels pescadors i dels mariners de sobres feien amb acudir diàriament a l'Institut com per a damunt haver de carregar-los amb un suspens.

Sóc de l'opinió que possiblement el Santoral de l'Església caldria repensarlo en termes de Bondat. No obstant això, a ningú se'ns pot llevar la llibertat de tenir els nostres propis sants personals encara que no figuren en la llista oficial. Tot és relatiu, pense, sense entrar en cap relativisme moral. Per exemple, a la dona que representa en les desfilades de la Setmana Santa a Claudia Prócula volguera dir-li que el seu personatge, néta de l'Emperador Augusto i esposa de Pilato és sant per a l'Església Ortodoxa Grega i que el mateix Ponç *Pilato, bandejat a la Gàl•lia i que es va suïcidar, segons sembla, és sant per a l'Església Copta que és Església Cristiana.

Mozart, de qui acabem d'escoltar al Trio Acord la magnífica interpretació d'una de les seues obres, és motiu de sermons en moltes catedrals cristianes, atès que la seua música posseeix valors universals acceptats per totes les civilitzacions. L'Art igual que la Bondat humana són atributs de la creació. Cap big bang, cap barreja química o física podria donar com resultat tals valors humans.

La Setmana Santa Marinera és el millor reflex d'ambdós valors: Art i Bondat. La seua font és la història Evangèlica que és alhora gran i senzilla si bé les persones al llarg dels segles ens hem encarregat de complicar a força de dogmes i santorals oficials.

La gent dels Pobles de la Mar, dels Poblats Marítims, sou persones de Bé. Qui representeu en les desfilades procesionales a personatges bíblics violents no podeu dissimular en el semblante que no us va tal paper. Teniu la fortuna de conèixer el Mar i citant a Antoine de Saint Exupery desitge dir-vos que "no sou com els ànecs que són feliços en els tolls". Per tal motiu, i amb tot el dret al vostre favor, us oposeu a la degradació del Mar i a la de l'entorn urbà. Els abocaments contaminants són incompatibles amb el dret a la qualitat de vida.

Per a acabar vull recordar a nostre Ausías:

"Són dos els vents que ens arredren
Un de Llevant i el altre de Ponent
Podeu imposar l'un al *altre..."

Afegiria: perquè sou un poble lliure! Valencians! i Valencianes!

Convertit jo en el tradicional "Tambor d ´Ordres" de la Setmana Santa Marinera, us faig saber que la Festa de 2008 ha començat.

Felicitats i moltes gràcies per l'atenció prestada.