Junta Mayor de la Semana Santa Marinera de Valencia

Jueves, Marzo 23, 2017

Compartir

 

2010 intropregonEntre tant de vent, pluja i temporals, estic segur que han pogut endevinar que la llum del dia comença a ser més brillant.
I que el sol, encara tímid, va arrapant-li hores a l'ombra.
Han reparat també, en que tot comença a adquirir una tonalitat especial?

És la primavera que asoma somrient, i envolta el Marítim, engalanant-lo amb aromes d'horta i de mar.

En pocs dies, a poc que calfe el sol, fidels a la seua cita anual, les flors il.luminaran els tarongers, perfumant la nit valenciana...
La brisa marina arrosarà l'ambient amb perles de nacre que s'esvaniran, quan el matí irrompa, entre tímids raigs de sol...
Les oronetes tornaràn a alegrar les vesprades amb el seu vol lleuger...
Són alguns dels senyals que estan esperant el Grau, el Canyamelar i el Cabanyal, per afanyar-se a donar-li la benvinguda a la seua Festa Gran:

La Setmana Santa,
que ja s'acosta, de la mà de la primavera.

I el Marítim que ho intueix, sembla rejovenir.
La gent i la història tornen a fer-se presents als carrers...
El moviment contrasta amb la quietud de les vesprades d'hivern...
Una força invisible brolla per tot arreu, animant els habitants d'este poble, nascut ancorat a la mar, a preparar-se per reviure un llegat, que els ha estat trasmés de generació en generació.

En pocs dies, a les cases es tornaran a traure els trajes dels armaris...
Als locals de les germandats s'enllestiran els darrers detalls...
De tant en tant, ací i allà, es voran vares, una capa de Samaritana, o el mantell de Dolorosa que ha de vestir una xiqueta, que ja no dorm, esperant el moment d'eixir a la processó.

La placeta de la Creu comença a estar impacient, esperant el matí en que la Verónica eixuga el rostre dolgut de Jesús...
Les Dressanes ja esperen, il.lusionades, el moment de l'encontre entre la Dolorosa i el Natzaré, quan cau per segona vegada...
La plaça de la Vallivana sent que arriba el moment d'abandonar la seua timidesa de germana menuda, per acollir l'inici del Sant Enterrament...

Les cornetes i els tambors ja retronen pels carrers.
Estem en temps de Quaresma.
Les esglésies han quedat revestides de sobria solemnitat...

I este temple de la Mare de Déu dels Àngels, com tots els anys, avui s'ha tornat a vestir de gala per anunciar al món sancer que

La Setmana Santa s'acosta
de la mà de la primavera.

- Excm. I Rvdm. Sr.Arquebisbe
- Hon.Sr.Vicepresident del Consell
- Ilm.Sr. Primer Tinyent Alcalde de l'Ajuntament de Valencia
- Ilm.Sr.Regidor de Festes i Cultura Popular
- Senyora Presidenta i membres de la Junta Major
- Senyor Prior i rectors de les parròquies de la Setmana Santa Marinera
- Digníssimes autoritats
- Presidents, germans majors i membres de les germandats, confraries i corporacions
- Veïnes i veïns dels pobles de la mar
- Valencianes i valencians
- Benvolguts amics

En esta estimada esglèsia, on prestigioses personalitats han il.lustrat amb els seus parlaments la commemoració de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist, avui, presidits per la venerada imatge amb la centenària advocació del Santíssim Crist del Bon Encert i, sense tenir més mèrits que l'amistat i confiança de la Junta Major, un fill del Marítim, enamorat del seu poble i de la seua festa, es presenta davant de tan distingida assemblea, per pronunciar el Pregó anunciador de la Setmana Santa Marinera de València que, en pocs dies, quan les flames purificadores hagen posat punt i seguit a la festa més notòria de la ciutat, omplirà estos carrers de vora mar.

Abans però, vull tindre un carinyós record per a tots els que han estimat esta Setmana Santa nostra i no estan ja amb nosaltres i, molt especialment, ma mare, Salva i MariAngeles, amb els que també m'haguera agradat compartir este acte, sense dubte, un dels més importants en la meua vida, del que sempre em sentiré i mostraré orgullós i agraït. Un acte que estava preparant Javier Lorente quan el sorprengué una mort inesperada. Que Déu els tinga a tots en la Glòria...

Avui s'acaben mesos de preocupació, hores d'insomni i de treball, de satisfacció i de dubtes. Hores en les que competien l'ansietat, i la il.lusió per saber, i poder estar, al nivell que es mereix la festa, i per satisfer les expectatives de tants amics i coneguts que s'alegraren amb mi, quan s'assabentaren de la meua designació.
A mesura que anava gargotejant fulles, me n'adonava que podia afegir poc a tot el que, tan bé, havien dit il.lustres predecessors.
Al remat, vaig decidir que el meu pensament volara, lliure, sense cap d'amarra que impedira brollar els sentiments i les sensacions, que niuen al cor de qualsevol de nosaltres que, des de ben menuts i acompanyats per eixa picoreta que ens acaricia des que escoltem el primer tamboret, esperem cada any, amb renovellada il.lusió, el moment d'eixir en la processó, per retrobar-nos amb una herència que sabem que és nostra.

En conseqüència, este és un pregó que vol parlar de les creences, devocions i sentiments que, a través els temps, han anat conformant un patrimoni, que també ens transmet la història i la idiosincràsia dels nostres avantpassats els quals, animats d'una religiositat senzilla i humil, traslladaren als carrers la litúrgia que viu i recorda, els misteris de la passió i mort de Jesús, el Natzaré.
Com a mínim, des de l'any 1735 en que, recents investigacions, han trobat anotacions a les actes de l'Ajuntament de la Vilanova del Grau, acordant el pagament de palmes, rams i aleluïes per la processó del Diumenge de Rams.
És a dir que, al Marítim, des de fa 275 anys com a poc, la Setmana Santa es mira en els espills de la mar, al temps que les seues gents escolten les ones que, en el seu constant anar i tornar, els continuen parlant de Jesús...

La mar, sempre ha tingut una notable influència, en tots els aspectes de la vida a esta franja marinera de València, atorgant-li una singular personalitat... Les manifestacions religioses, socials o artístiques dels seus habitants, ho acrediten.
Aleshores, és lògic que les celebracions de la Setmana Santa, també quedaren acaronades per la brisa de la mar que, de forma silenciosa i transparent, perfuma els rituals, les devocions, i la senzilla religiositat d'un poble acostumat a treballs durs, que el conformaren dur. Un poble, potser un tant irreverent en les seues formes externes, que retronen amb un lèxic de paraules fortes i expressions dures, les quals amaguen però, una gran capacitat de sentir i estimar.
Un poble singular amb una devoció singular, esguitada per la Mediterrània que la fa, de vegades exuberant, de vegades íntima. Festiva al temps que religiosa. Alegre, però sempre respectuosa. Una manifestació de fe, nascuda i crescuda amb l'estima dels nostres majors, quan tots ells vivien de la mar, i sentien la necessitat de gaudir de la protecció divina, perquè tots ells sabien, com ho descriu el nostre clàssic Ausiàs March, que: "quan plau a Déu que la fusta peresca, en port segur romp àncores i ormeigs".

Foren les famílies marineres del Grau, primer, i les del Canyamelar i del Cabanyal, anys més tard, les que prenint model dels Evangelis, cincelaren aquella Setmana Santa, inicialment basada en la tríada de les imatges del Natzaré, de la Dolorosa i del Crucificat...

Contemplant-les, sentien que els transmetien un reconfortant i càlid abraç... Prop d'elles, es sentien protegides, identificant-se amb el seu dramàtic destí: El mariner, penant pels camins avalotats de la mar. Les mares i dones suportant, inquietes, els dolorosos dubtes de l'espera. I, tots, sentint de prop l'angúnia de la mort en la mar, que ací al Marítim es diu "patir", com a sinònim de sofriment indescriptible, recordant la turmentada mort que Crist va sofrir en la creu.

Natzaré, Dolorosa i Crist.
Saions, granaders i vestes.
Grau, Canyamelar i Cabanyal

tríades que, quan arriben estos dies, es resumeixen en una realitat singular i ancestral: la Setmana Santa Marinera que, aromada pels perfums de l'oració, de l'agraïment i de l'alegria, ens acosta a Déu de la mà de Jesucrist.

A partir de 1925, la vocació de constituir una vertadera catequesi plàstica, quedà enriquida amb la incorporació de noves germandats amb distintes advocacions, que vingueren a complementar aquella divisió inicial, ajudant a millor entendre els distints moments viscuts per Jesucrist, al llarg de la seua Passió.
D'eixa manera, les senzilles processons que omplien estos carrers de vora mar, convidaven, i continuen convidant, a compartir el sofriment i l'angoixa de Jesús i la Mare de Déu, que, aquells valencians de la mar, entenien a la perfecció, perquè hi veien reflectides les seues vides, els seus drames, i les seues alegries.

Eixa és l'essència de la nostra Setmana Santa!
L'any mil nou-cents i seixanta, Antoni Damiá, que tan entranyables històries de la vida en este poble va deixar escrites, ja demanava als seus contemporanis que, tot i reconeguent la importància i solemnitat d'altres Setmanes Santes, que es celebraven per tot arreu al territori espanyol, visqueren intensament la que els havien llegat els seus majors.
Exactament cinquanta anys després, m'adherisc a les seues paraules i les faig meues, reiterant públicament que, també nosaltres, hem de viure intensamente esta festa tan nostra, que ha arribat fins als temps actuals resistint i remontant calmes, temporals i transformacions de tota classe.
Una festa que, també nosaltres, hem de saber transmetre a les futures generacions, tot i mantenint, sempre, la seua essència i les característiques que la continuen fent única entre totes: familiar, sentida, fervorosa i evocadora.
Jo afegiria singular, d'indescriptible colorit, incomparable... fins i tot, un puntet provocadora per a qui no la coneix... Res però més lluny de la realitat, perquè en les seues entranyes batega una demostració de fe que, massa vegades, passa desapercebuda, amagada entre modernes manifestacions en una societat plural i canviant...

La Setmana Santa s'acosta
de la mà de la primavera

I, des que els tambors recorren els carrers anunciant la Quaresma, el Marítim viu nerviós.
Sap que les creences i devocions que, durant l'any, comparteixen la intimitat del temple, en pocs dies, esclataran en una bella manifestació col.lectiva que conquerirà tot l'ambient, envoltant-lo amb caleidoscopis de colors, i guirnaldes de flors, incens i cera...
Un any més, es viuran uns moments que, malgrat la seua familiaritat, continuen despertant records entranyables que il.luminaran emocions íntimes... Tot un pomell de sensacions i sentiments que van a engalanar la València marinera, per proclamar, públicament, el compromís d'un poble amb el significat de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist.

En pocs dies, una singular expressió de Religiositat Popular, amb majúscules, va a prendre forma en actes singulars, carregats d'una simbologia que condensa vivències de molts anys, les quals, de vegades, poden semblar ones capritxoses que sobrepassen desobedients els límits de la vora.
No són però, en absolut, testimonis buits que s'engrunsen en la tradició... i, qui ho pense, s'equivoca de totes a totes, perquè és precisament servint-nos de les tradicions, com les gents del Marítim renovem tots els anys una fe i una devoció, que es donen la mà per recordar, ací, on la ciutat abraça la mar, els dies en que un home bo patí, morí i ressuscità per tots nosaltres.

Estos dies, com tots els anys, tot un poble que mai ha volgut ser espectador, va a participar, va a viure, i va a proclamar el seu compromís amb el missatge de Jesucrist...
Com confrares; personatges bíblics; músics; clavarieses o clavaris; portant el Crist; caminant en silenci darrere les imatges; rebent-les a casa; emocionant-se contemplant el pas de la Mare de Déu; portant al Crist de la devoció heretada dels majors; acostant-se a Ell per tocar-lo, o per retirar-li el monyo de la cara, que un ventijol capritxós s'encabota en destorbar...
Un ventall de maneres que revelen devocions ancestrals.

És que algú seria capaç de negar el sentiment de tantes persones que, malgrat la variada oferta actual d'atractius i possibilitats d'esplai, decideixen quedar-se, per participar en les processons? Ací, vora mar, exactament igual que fa dos milenis, el poble continua reunint-se, perquè vol escoltar a Jesús.
Algú pot dir que no és la devoció, la que anima a tot un poble a enfilar cara a la platja seguint al Crist, per pregar pels que patiren en la mar? O la de les persones que, amb ulls plorosos i peus nuets, acompanyen al Crist o a sa Mare Dolorosa pel camí del dolor? Són les mateixes multituds que sempre han seguit a Jesús. Les mateixes de les que Ell es va compadir, quan les va vore abandonades i abatudes.

És que es pot posar en dubte la devoció de qui s'acosta a passar el mocador pel genoll del Crist? Els Evangelis conten que les gents demanaven a Jesús, que els deixara tocar encara que fora la borla del seu mantell, i que tots els que ho feren, quedaren curats...
Una suma de xicotetes històries particulars, que han aconseguit el miracle de la continuitat d'esta festa tan nostra.
Actes senzills en persones senzilles, les mateixes a les que, com conta Sant Mateu al seu Evangeli, es referia Jesús quan li donava les gràcies al Pare Celestial, Senyor del cel i de la terra, perquè havia revelat als senzills tot el que havia negat als savis i entesos.

Tradició, sí. Festa, sí. Però també oració i estima a Déu.

València.
Així és la teua Setmana Santa.
La Setmana Santa de la ciutat, la que il.lumina i embelleix els carrers del Marítim i que es diu Marinera, perquè, des que nasqué, vol mirar-se en els espills de la mar.

La mateixa mar que, fa dos mil anys, en la vora oposta a la nostra, va contemplar la vida de Jesucrist.
La que va escoltar els seus ensenyaments, i fou escenari de la seua voluntat de rescatar al món del pecat.
La mar que solcaren els vaixells, portant la cultura i la religió per les poblacions costaneres.
La mateixa mar que va suggerir l'assentament ací, d'arriscats mariners que dedicidiren, d'això fa molts anys, viure la Setmana Santa.

Si la mar fou insubstituïble en la difusió del cristianisme, la mar fou companyera indispensable, per tal que ací, al Marítim, a València, aquelles senzilles processons, a través el temps i aspergides d'antics rituals i tradicions, es consolidaren en una sincera manifestació de devoció popular: l'actual Setmana Santa Marinera de València.
I vull ressaltar Marinera i de València, perquè són dos identitats que, juntes, es complementen i reforcen, adquirint una significació especial...
La gran ciutat, bella, lluminosa, i el Marítim, barri orgullós de la seua singularitat i història, vivint conjuntament la Setmana Santa que tots els anys acosta València a la mar i la mar a València... La Setmana Santa Marinera de València... La Setmana Santa de València, pero Marinera.

València,
la Setmana Santa s'acosta
de la mà de la primavera

Alhora que el Marítim s'obri als visitants, convidant-los a participar d'unes celebracions, que s'han fet centenàries revivint, fidels, els misteris de la Passió.

Des del mateix Divendres de Dolors, que és el dia de la Mare Dolorosa.
Sola i turmentada, ha de recòrrer els carrers, anunciant-nos la imminència del drama. Ningun altre mortal en sap res. Ella sí. Ella fa temps que sap tot el que té que passar, i no soporta més sofrir en silenci. Desassossegada, ens demanarà a tots els que contemplem el seu pas, que l'ajudem a suportar tant de dolor com té que sofrir, i que l'acompanyem en el seu trist caminar.

Ni la fidel companyia dels seus estimats granaders va a confortar-la, i als seus ulls floriran llàgrimes eternes i infinitament amargues, que semblen perles nascudes a les profunditats d'una mar intensament blava. Blau marià, blau mediterràni, blau de cel, blau de mar. Eixe dia, també, blau d'amargor...

Amargor infinita que les inspirades mans d'insignes imatgers, com Ponsoda, Roman i Salvador, o Teruel, atinaren a plasmar en cares de faccions d'infinita dolçor que, tot i inspirant bondat i bellesa, traspuen sensacions que les dones del Marítim entenen en tota la seua magnitud i profunditat, recordant tot el que els contaven les seues mares, quan passaven hores interminables, en la platja o en el moll, esperant l'arribada de la barca, tot i sabent, com la Mare de Déu que, un dia o un altre - Déu volguera que tardara -, la barca podria no arribar mai més.

Tants drames humans dels que els murs d'esta església han estat testimoni, i que, si obrim el cor, encara podrem escoltar, surant en l'ambient. Oracions que s'aclamaven al Santíssim Crist del Salvador, però també a Sant Pere i Sant Andreu, patrons dels pescadors. O a la Mare de Déu de la Bona Guia o Bona Via, que de les dos maneres es coneixia esta antiga devoció dels mariners valencians, la imatge de la qual, quan abandonà el Barri de Pescadors, al centre de la ciutat, vingué ací, a esta església, per estar al costat dels seus mariners que tant la necessitaven.

València,
la Setmana Santa s'acosta
de la mà de la primavera

I tornarà a omplir de color i alegria, el matí del Diumenge de Rams.

Eixe dia, el barri es transformarà.

Les músiques de les germandats, trencaran la quietud que adorna els matins dels dies de festa. Per esta travessia, vestes. Per aquella altra, els saions. Allà lluny, uns plomalls blancs anunciaran el pas dels granaders... Els bàculs i les espases quedaran momentàniament substituïts per palmes blanques que, a partir d'eixa mateixa vesprada, passaran a embellir els balcons...
Per tot arreu, persones majors amb rametes d'olivera. Pares donant presses als xiquets que, al poc, acabaran portant al bras, per tal de no arribar tard. Cadascú farà el seu camí... Despertant carrers i travessies, tots acudiran contents i esperançats, a donar la benvinguda a Jesús, que arriba a lloms d'una burreta...

Aleshores sí. Aleshores, la Setmana Santa haurà arribat de bell nou...

Un any més, les processons conqueriran els carrers. Cada parròquia pel seu costat, com s'ha fet sempre. Les característiques de cada barri, que tant han influït en tots els aspectes de la vida al Marítim, dissenyen l'estética dels actes. Elegants al Grau. Solemnes al Canyamelar. I, al Cabanyal, presumint de la dualitat que representa l'exuberància dels Àngels, i la modestia de Crist Redemptor-Sant Rafel.

Els dies encara s'escolaran tranquils. Sols en apariència. Un constant anar i tornar estarà preparant uns actes que promouen santes intencions: la penitència, l'empar, el perdó, la misericòrdia, la concòrdia, la solidaritat, la pau...
Quan s'assenten les nits, al Marítim les germandats pregaran per la solució de tants problemes com sacsejen la societat actual.
Seran processons quasi familiars, que mostraran un patrimoni ric en detalls, art i història. Benlliure, Morales, Benedito, andes al muscle, torxes, silencis, càntics, carrers i places perfumades d'un orgull quasi oblidat que, en Setmana Santa, tornen a recuperar el protagonisme d'antany...

Serà a partir del Dijous Sant, quan les processons decidisquen fer-ser llargues, per tal d'acomplir amb el seu objectiu primigeni i fonamental, que és la catequesi de la Passió.

Al capvespre, acabats els oficis litúrgics propis del dia, l'Acte de la Profecia recorda les paraules d'un Jesús, atemorit i desesperat, que s'aclama: "Pare, en les teues mans encomane el meu esperit".
En eixe mateix instant, la Mediterrània callarà...
El dolor i la tristesa aprofitaran per ensenyorejar-se d'un entorn que es sentirà orfe.
Eixa nit no hi hauran imatges al carrer, ni personatges bíblics.
Únicament penitents de punteguts caputxons i negres vestimentes, marxant ràpids, obligats pel remor sord dels tambors, que testimonien el dolor del món cristià.

Tant de soroll i tant de silenci!

Caminant el Marítim en la visita als Monuments, de sobte, el vianant repararà en un punt lluminós senyalant una planta baixa que, amb les portes obertes de bat a bat, mostra una imatge envoltada en flors.
València, esta és una més de les tantes singularitats de la teua Setmana Santa Marinera: Les imatges deixant els altars, per conviure amb els seus fidels.

Pel dia i fins ben entrada la nit, els propietaris de la casa compartiran, orgullosos, l'estada de la imatge amb qui vullga visitar-la. El veïnat, coneguts i curiosos. Creients i els que no creuen, però estimen les tradicions. El que fa una visita fugaç, potser la durada d'un Parenostre, i el que pren cadira per raonar un ratet amb la seua venerada imatge. El que porta un ciri per posar-li'l als peus, i aquella altra persona, tímida, a la que ningú coneix i que, en un racó, tracta de passar desapercebuda.
Tots seran benvinguts.

Sols quan tanquen la porta del carrer, ja de matinada, mentre apaguen els ciris i retiren les flors marcides, els propietaris sentiran que la imatge es converteix en confident, en confessora, en una amiga que escolta i anima amb la mirada a compartir projectes, penes i alegries. Es el moment de la intimitat quan, mirant el cap nafrat del Crist, o les perles que adornen els ulls plorosos de la Mare de Déu, hom compren la intensitat del drama, i agraïx el sacrifici que feren per nosaltres.

La nit del Dijous Sant és una nit especial.
És la nit en que la visita a les imatges s'ha convertit en tradició. Eixa nit, les portes quedaran obertes fins molt tard, convidant a que els nombrosos grups anant ací i allà, preguen, miren i parlen. Les comparacions sorgiran inevitables. Ho saben ben bé les roses, els clavells, els gladiols, els liliums i les margarides que competiran per ressaltar la beutat de les imatges, embaumant l'ambient amb aromes de mil colors.

M'agrada dir-li "Nit de les capelles" perquè, eixa nit màgica, les sales de les cases on són les imatges, es transformen en senzilles esglesioles, per acollir les oracions de tots els devots que fins allí s'hi acostem.
Eixa nit, les imatges irradien una brillantor, que ompli de pau el cor dels que les visitem, en contrast amb la foscor dels carrers on regna l'obscuritat, sense cap de concessió a un altre color que no siga el negre. Negre de dol. Negre de soledat. Negre d'orfandat. Negre del no res. Negre que envolta la mort que acaba de colpir el cos aturmentat del Crist.

València,
la Setmana Santa s'acosta
de la mà d'una primavera

que s'anuncia brillant, oferint l'inoblidable espectacle dels primers llums, que trenquen la negror de la nit, per vestir la mar amb gales adamantines. Al poc, el dia asomarà, anunciant que els Crists van a iniciar el seu camí particular. El sol es despertarà poc a poc per llevant, tenyint-ho tot de groc. Groc de llum. Groc d'arena. Groc de platja, on el Crist congrega al seu voltant, un públic nombrós, caminant desordenat per no separar-se del seu costat.
Tots reunits en la vora, pregaran al cel, en memòria dels que patiren en la mar. Mentres, unes flors, acaronades per les ones, mamprenen el seu camí, entrant lentament per adornar la tomba de tants mariners que allí descansen.

A mesura que passen les hores, el Marítim anirà prenint forma, preparant-se per emmarcar les distintes estacions del Via Crucis. Els balcons lluiran cobertors amb randes almidonades. Totes les imatges estaran al carrer. El protagonisme però correspon al Crist, que presideix les processons.

Tot el llarg de l'itinerari, distint a cadascuna de les parròquies, el poble, en simbiosi perfecta amb els confrares, reviurà els catorze moments més intensos de la Passió, que el sol del matí tracta de dulcificar.
Mentre els càntics de les dones rubriquen l'oració del rector, una jove plorosa que encarna la Mare de Déu, s'abraçarà al Crist i, plorant sobre el pit del Fill amat, qui sap si recitarà amb veu tremolosa els versos de Roig de Corella:

"Jo us acollí en el meu verge ventre,
ara vos, Fill, rebeu-me dins la tomba,
que no es pot fer entre els vius jo converse,
puix que, Vos mort, és ja ma vida morta."

El Divendres Sant, el Marítim s'ompli de Cirineus, que volen compartir el pes de la Creu en el camí de la vida. No importa que Crist estiga mort, perquè Ell és vida permanent i, fins i tot mort, conforta.
Mentre l'estrenys fort entre els braços, li demanes que li revele al teu pit els secrets del manament de l'amor, perquè Ell és amor. No notes el seu pes. Únicament sents que són moments d'íntima confessió, i que Ell et convida a parlar-li. Ell sempre escolta. Sap escoltar en silenci.
Així entengueren aquells mariners que havia que dur el Crist, segurament recordant quan, enmig del temporal, agarrats fort al pal de la barca, s'aclamaven a Ell.
Aquell llegat continua acomplint-se en l'actualitat, reconfirmant la història, i reafirmant la condició de marinera que envolta la nostra Setmana Santa que, perquè és marinera, ensenya la necessitat de compartir, com es posa de manifest en el fet de que tothom pot dur la imatge.
Sols cal dir que vols portar-la i, a ningú que ho necessite, se li nega. Com podria negar-se-li, tot i sabent que Crist és la última esperança dels que es senten maltractats? "Veniu a mi tots els que esteu cansats i doblegats i jo vos faré reposar", transcriu Sant Mateu.

A mitjan vesprada, en eixos moments en que cau el dia i la llum va perdent força, no és gens estrany que l'oratge torne a reclamar la seua participació en la processó del Sant Enterrament.
De bell nou, potser denunciarà que no cap sinó el dolor, i enviarà un gemecant vent de llevant, que acostarà la veu sorda de la mar, encabotada en envoltar amb perles d'humitat, les tristes marxes de processó.
El cel potser també s'unisca i derrame llàgrimes de pena.
Entre els núvols que passen desesperats, sense ordre, buscant el perquè de tan intensa tristor, una lluna blanca asomarà de tant en tant.
Mai no vol perdre's detall d'una processó que, eixe dia, si cap, és més solemne i més trista.

L'itinerari és llarg. Ha de ser necessàriament llarg i dolorós, perquè, a cada moment, en cada carrer, ha de recordar-nos el sacrifici d'aquell dia.
Les imatges caminaran sobre catifes de flors, que s'esforcen en embellir tant de dolor. Lliris morats, d'un morat penitencial. Roses i clavells que esclaten en roig. Roig de passió. Roig intens. Roig de sang. La que Crist va oferir per la salvació de tots nosaltres.
Els vestes, emparats per l'anonimat del caputxó, pregaran, agraïnt-li a Jesús el seu sacrifici.
Els granaders que custodien la Dolorosa, amagaran darrere el tul endolat de l'esvelt morrió, la ràbia per no poder ajudar-la a suportar el turment de mare.
Sols els ronquinos, els pretorianos i els centenaris saions, amb la cara descoberta, caminaran marcials, traent el pit, desafiants. Potser que, en eixe moment, semblen satisfets del seu paper en el drama. No és cert i, en acabar les festes, possiblement aniràn a la casa on el seu Natzaré sempre els espera, per demanar-li perdó i repetir-li, un any més, que són coses de la tradició que cal complir.

València,
la Setmana Santa s'acosta
de la mà de la primavera.

L'hivern sap que té la partida perduda i mostra el seu malestar fent carasses. Dubta. Un dia calma. Altres vent. Uns dies sol, altres pluja. El Dissabte Sant, si plou, hom ho assumeix com un mal menor.
- Sempre que demà no ploga, sol ser el comentari.

És dia d'anàlisi. Per tot arreu es comentarà si han hagut tallons en la processó, si un anda ha quedat a les fosques, o si hi ha hagut més o menys gent que l'any passat...
Seria bò que també fora un dia de reflexió sobre un futur que s'acosta imparable i que cal preparar.
Tothom pot intuir reptes importants. No és este però, ni el lloc ni el moment de parlar-ne.

Hem de pensar però, que el millor sempre està per arribar de la mà del futur. Un futur plasmat en els xiquets, eixos ravatxols que sense respectar cap d'ordre, rebolicats en la processó, bevent o menjant, reben de manera inconscient el llegat de tants anys i tantes vides.
Però, atenció, i no ho oblidem, també en els nous valencians que contemplant la festa des de les voreres, esperen un senyal, que necessàriament hem de fer nosaltres, convidant-los a participar en el futur d'esta festa.

Sense dubte, el futur serà diferent.
Algunes coses desapareixeran, com moltes ja han desaparegut. Altres però, naixeran. La vida és constant evolució. El que és important, i des d'ací ho demane de tot cor, és que mai oblidem quines són les arrels i l'essència d'esta festa, nascuda i consolidada a través les distintes èpoques, de la voluntat de tot un poble: el nostre.

València,
la Setmana Santa s'acosta
de la mà de la primavera.

Una primavera que, després de tants dies de silenci respectuós, espera, impacient per esclatar joiosa, la senyal de les escandaloses campanes proclamant que la Glòria torna a regnar en el món.
Sobre un cel prenyat d'estrel.les, les carcases, lluminoses i multicolors, escriuran que Crist ha ressuscitat, mentre als carrers, les traques i la música, esmortiran el soroll dels plats i cassoles, que els veïns del Marítim llancen al carrer, per anunciar la victòria de l'amor sobre l'odi, del temps nou sobre l'antic, la renovació, el futur, l'esperança de renàixer.

En la intimitat del matí del Diumenge, la Mare de Déu es llevarà el vel negre per abraçar al Ninyet Jesús...
Apretant-lo fort contra el seu pit, sentirà com als ulls asomen llàgrimes, que ja no seran amargues, sino de felicitat...
Serà un instant màgic. Multicolor com els pétals que adornen el moment. Fugaç com el vol dels coloms que sobrevolen l'entranyable escena... Com el raig del sol que confirma que el migdia serà brillant.
Aleshores, emocionada, la Mediterrània tornarà a fer-se present.
Exuberant, s'unirà a l'alegria de la Glòria, oferint de bell nou la seua llum i la seua fragància, per tancar amb brillantor les celebracions.
La brisa transparent jugarà capritxosa amb les capes i els plomalls, que eixe dia seran immaculadament blancs.
Les flors adornaran els bàculs, dulcificant els atributs de la Passió...
El negre s'ha rendit davant el blanc, que eixe matí serà enlluernador, transparent, immens i decidit.
El silenci s'allunyarà temerós, perseguit per l'esclat de sorollosa alegria que, un any més, omplirà el Marítim quan el Desfile de Resurrecció estiga a punt de començar.

Sempre que arriba eixe moment, una sensació estranya sol instal.lar-se al meu interior.
Després de saludar l'eixida dels granaders mostrant al sol els sables lluents, i d'aplaudir el pas de la meua banda, en el moment màgic en el que els metals omplin el carrer anunciant la marxa Washington Post, em reintegre a la meua germandat per portar, orgullós, l'estendard.
El sol brillant que ha conquerit l'ambient, m'obliga a arrupir els ulls, el que m'ajuda a abstraure'm de la realitat... Tots els anys el mateix, la mateixa veu que em confirma que la festa està a punt d'acabar...
En la meua ment irrompen records que ja dormen en l'enyorança...

L'exemple dels majors que m'ensenyaren a estimar la festa...
Els anys en que RosaMari, Pau, Pepe i Leticia, també eixien en la processó...
La tranquil.la convivència, en els carrers que vaig caminant...
Tants amics, que tampoc ja no estan amb nosaltres...
Records que busquen acaronar-se entre els colors, els aromes i les veus de l'horta i de la mar que estos dies han envoltat les processons.

Un aplaudiment em torna a la realitat.
Passem per la tribuna plena d'autoritats que el temps i el tracte sincer i amable ha convertit en amics.

Els personatges bíblics agraïxen les paraules boniques, llançant a l'aire flors de mil formes i colors.
Sempre m'ha agradat pensar que són les ànimes de tants amics que ja ens han precedit en el Regne del Cel on ells, ressuscitats, també estaràn desfilant, encapçalats pel meu estimat Salva Caurin, que per això va partir vestit de granader.

El desfile tancarà el programa d'actes, abocant sobre els carrers, un silenci que es fa estrany a les oïdes.

Tot ha de tindre un final, com este Pregó.
Tot el temps que l'he estat preparant, m'he sentit acompanyat pels versos de Vicent Andrés Estelles. Aquells que comencen recomanant

"Assumiràs la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble...

per acabar confirmant que

allò que val és la conciència
de no ser res si no s'és poble"...

Tota la meua vida he tractat de ser poble i, avui, més que mai, perquè esta vesprada del 5 de març de 2010, festivitat de Sant Adrià i, enguany, tercer Divendres de Quaresma, en l'església de la Mare de Déu dels Àngels, inspirat per la venerada imatge del Santíssim Crist del Bon Encert, i davant de tan digna audiència, he volgut que la meua veu fora la de tots i cadascú dels que coneguem, sentim i estimem esta festa nostra.

Demà serà dia d'inevitables comentaris, que espere siguen misericordiosos, si vos sembla que no he cumplit les expectatives que s'havieu fet amb el meu parlament.

Puc assegurar-vos que, des de que em designaren pregoner, he tractat de trobar la paraula més ajustada, la que millor proclamara el nostre orgull per mantenir el llegat dels nostres majors.

He buscat la que resultara més senzilla, per tal que les ones de la nostra mar la portaren a totes les riberes, animant a sentir l'emoció d'abraçar el Crist, acompanyar-lo en el seu camí o parlar-li en la intimitat d'una casa.

He escorcollat els racons del pensament per saber transmetre, de la mà de la nostra dolça parla, la força d'uns actes que desperten sensacions indescriptibles i obrin els cors senzills.

He buscat il.lustrar la meua crida parlant de l'essència d'unes celebracions, que ací, vora mar, són evocadores, humils, familiars, sentides, cristianes...

He tractat de trobar la paraula més suggeridora i convincent. La que millor anime a qui l'escolte, a acceptar la invitació de tot un poble a compartir, junts, l'emoció de descobrir sentiments i sensacions que, com tots els anys, en pocs dies, van a florir de la mà dels distints actes que conformen la Setmana Santa, la nostra, la Setmana Santa Marinera de València.

Digníssimes autoritats
Membres de la Junta Major i companys de les germandats
Germanes i germans dels pobles de l'horta i de la mar
Senyores i senyors
Estimats amics

Gràcies per haver-me permés ser, una vegada més, Setmana Santa.
Gràcies per haver-me concedit l'honor de pregonar la meua estimada festa.
Gràcies per estar ací amb mí, oferint-me el suport de la vostra presència
Gràcies per la vostra amistat i estima.

Els tambors, d'ací a pocs dies, van a omplir els carrers. Escoltem-los!
Són la veu potent del Marítim anunciant al món sancer, que ací, a la València marinera, tot està preparat per recordar la passió, la mort i la resurrecció d'un home just, nascut en l'altra vora de la nostra mateixa mar que, des de fa dos mil anys, a diari, és guia, veritat i esperança de vida per tots nosaltres.

Comença la Setmana Santa Marinera de València!

Moltes gràcies.